


Catalunya es troba davant d’un dels seus grans reptes ambientals: la gestió dels seus boscos. Més del 64% del territori està ocupat per superfície forestal o zones naturals, i d’aquestes, prop del 75% són de titularitat privada. Tot i així, el 50% dels propietaris forestals no rep cap mena de suport econòmic per fer front a una gestió necessària i urgent.
Segons un reportatge publicat a La Vanguardia el passat 20 de juliol, la manca de gestió forestal s’ha convertit en un dels principals factors de risc en la propagació dels grans incendis forestals. Aquests, agreujats pel canvi climàtic i la pressió sobre els entorns metropolitans, poden tenir conseqüències devastadores per al territori, la biodiversitat i la població.
Des de PEFC Catalunya, entitat que promou la certificació forestal sostenible, s’alerta sobre la situació de bloqueig normatiu que pateixen molts propietaris. El seu president, Josep Maria Vila d’Abadal, denuncia que la normativa vigent “impedeix fer una gestió adequada”, posant com a exemple els obstacles per fer aclarides, les dificultats per vendre la fusta extreta o la prohibició de fer cremes controlades. “Les lleis no estan pensades per protegir el bosc, sinó per evitar que es gestioni”, alerta.
L’esponjament dels boscos i la recuperació de conreus i pastures en zones marginals són una de les propostes més consensuades per experts i entitats del sector forestal. Aquest model, conegut com a paisatge mosaic, afavoreix la diversitat d’usos i crea tallafocs naturals que poden frenar la propagació dels incendis.
El CREAF (Centre de Recerca Ecològica i Aplicacions Forestals), a través del seu director Joan Rueda, subratlla la importància de gestionar “no només el bosc, sinó també el paisatge”, amb polítiques que permetin controlar millor les zones de risc. Aposta per una gestió col·lectiva i liderada per l’administració, que compti amb la implicació dels propietaris, experts i agents locals.
Una de les crítiques més contundents l’ha fet Vila d’Abadal, que responsabilitza el corrent europeu del rewilding (renaturalització dels ecosistemes) d’haver promogut una política de no-intervenció que, segons ell, “ha portat Catalunya a cremar-se”. Reclama que es permeti actuar als gestors del territori i que es canviïn les lleis per facilitar una gestió forestal activa, certificada i compatible amb la conservació.
Aquesta visió és compartida per altres veus del sector, com Rosendo Castelló, president del Consorci Forestal de Catalunya, que agrupa més de 1.500 propietaris forestals. Castelló recorda que en els darrers 50 anys, la superfície forestal ha crescut un 40% i que aquest increment no ha anat acompanyat de polítiques de suport. “Cal actuar amb intel·ligència i amb eines efectives, o el bosc continuarà sent una bomba de rellotgeria”, afirma.

També des de la pagesia, entitats com Unió de Pagesos o Asaja defensen el seu paper actiu en la gestió forestal i la prevenció d’incendis. Proposen tècniques agràries com la ramaderia extensiva o la crema de marges controlada. Tot i això, denuncien que l’administració no escolta el territori i posa massa traves a iniciatives que podrien ajudar a cuidar els boscos i recuperar espais agrícoles abandonats.
Des de PEFC Catalunya, es defensa que la certificació forestal no només garanteix una gestió respectuosa amb el medi, sinó que també permet revalorar els productes forestals de proximitat, afavorint un model econòmic sostenible i arrelat al territori.
Catalunya no es pot permetre seguir sense una política forestal valenta, col·laborativa i amb visió de futur. Cal posar el bosc al centre de les polítiques ambientals, econòmiques i socials.
Per llegir més informació entra a la pàgina web de La Vanguardia