Els boscos mediterranis estan molt acostumats a les peculiaritats típiques del nostre clima: sequeres, alguna onada de calor a l'estiu... Però el que estan vivint els darrers anys "no ho havíem vist mai", diu Francesc Cano Ibáñez, director adjunt de Transferència del Centre de Ciència i Tecnologia Forestal de Catalunya (CTFC).
Francesc Cano ens acompanya a un bosc prop d'Olius, al Solsonès, on el que veiem són diversos roures amb les fulles totalment marrons, com si fóssim a la tardor, i també alguns pins blancs i pins de l'espècie pinassa que ja no tenen ni fulles.
Els roures, com a arbres caducifolis, tenen una estratègia per sobreviure a l'estrès per falta d'aigua. Opten per perdre les fulles i enviar els nutrients que tenen cap a les arrels, per esperar fins a la primavera. Per això sónde les espècies que més aviat veiem marrons, però que són més resistents.
Una altra cosa són els pins, que són perennes i, per tant, triguen molt més a veure's marrons, però quan ho estan, tenen més possibilitats de no suportar-ho i morir.
Tot el territori ho està patint, perquè les temperatures estan sent més elevades arreu i la sequera també fa molt de temps que està castigant la vegetació. Però hi ha algunes comarques on les masses forestals són més vulnerables, aquelles on normalment hi ha més pluja, que tenen condicions més bones i que no estan tan acostumades a aquesta situació extrema.
La Garrotxa, la Selva i el Berguedà, per exemple, tenen un 50% dels boscos afectats. I no és un fet puntual d'enguany. Ja fa anys que ho van patint.
Aquest efecte acumulat en el temps és el que fa que, malgrat que es tracta de boscos mediterranis, pugui arribar un moment en què ja no puguin suportar-ho més. De fet, alguns dels arbres ja han mort, una minoria, però, que ens haurien de fer veure les orelles al llop.
La prova que aquest estrès hídric ja fa anys que el pateixen el veiem observant els anells d'un dels arbres del Solsonès. Amb una barrina molt fina, els científics són capaços d'extreure una mostra del tronc on se'n veu el creixement. La que ens ensenya el Francesc és d'un pi pinassa d'uns 60 anys.
Cada anell correspon a un any de creixement. I a la mostra es veu amb molta claredat com els primers anells estan molt separats, quan l'arbre creixia amb normalitat, però els últims 15 els anells de creixement estan tan junts que gairebé es toquen. Com si fos el seu diari, l'arbre ens està explicant que els darrers 15 anys ha patit tant estrès hídric que gairebé ni ha crescut.
"Estem preocupats perquè la temperatura mitjana de Catalunya ja ha pujat 1,6 graus degut a la crisi climàtica.
És la mateixa que tenia Castelló i, si seguim així, podem arribar a la que tenia Sevilla."
Els arbres no només estan passant més calor, sinó que tenen més evapotranspiració, explica Cano, que afegeix:
"I a sobre plou pitjor, perquè hi ha episodis de sequera més llargs i quan plou ho fa més torrencialment."
Els arbres pateixen un efecte acumulatiu que els deixa molt vulnerables a les malalties. Ho estem veient al Maresme, amb les plagues que han matat boscos sencers de pi pinyoner, amb els atacs de fongs al pi roig del Lluçanès, o la processionària al Solsonès.
A més, el risc d'incendi augmenta. Així que, a banda de frenar l'escalfament global reduint les emissions, cal que adaptem els boscos a aquests canvis. Una advertència que fa temps que els científics del país ens repeteixen i que ara, aquest estiu, s'ha fet més evident que mai.
Per saber més sobre aquesta notícia dels boscos catalans al límit de la sequera.
