Víctor Resco de Dios, Universitat de Lleida i Daniel Moya Navarro, Universidad de Castilla-La Mancha
Imagini’s un bosc espectacular, de somni, ple d’arbres majestuosos. Doncs bé, el més probable és que sigui així d’espectacular perquè algú ha estat aquí abans amb una, o amb diverses, motoserres.
Potser el sorprèn el que acaba de llegir. En el nostre imaginari col·lectiu tenim una sèrie d’idees sobre els boscos completament falses. Una sèrie de faules que convé bandejar com més aviat millor dels nostres caps per a poder fomentar la gestió adequada dels boscos. O, cosa que és el mateix, la sostenibilitat planetària. Aquí destaquem alguns:
El bosc primigeni, original, símbol del paradís terrenal, no existeix. A Europa, per exemple, només el 0,7 % dels boscos són primaris, és a dir, no han estat gestionats. A Amèrica aquesta xifra ascendeix fins al 20 %.
Dit d’una altra manera, entre el 80 i el 99 % dels boscos no són naturals, sinó culturals. El seu estat de conservació depèn, per tant, de la mena de gestió realitzada, però no de si n’hi va haver o no. L’única excepció són els boscos tropicals, on si ens trobem amb un 50 % o més de boscos verges.
Un arbre pot cremar en un incendi, podrir-se o ser aprofitat per a consum humà. La gestió forestal sostenible imita la dinàmica forestal natural per a aprofitar arbres que, d’una altra forma, es podririen o es cremarien amb perjudici per al mateix ecosistema.
A més, obtenim materials de construcció o energètics amb una petjada ambiental nul·la (a diferència dels derivats del petroli, acer i no renovables) o, fins i tot, positiva: es crea heterogeneïtat paisatgística, que augmenta la biodiversitat.
La veritat és que estem sofrint una epidèmia d’arbres. Les causes difereixen entre països, però la superfície forestal ha augmentat, i molt considerablement, a escala global en les últimes dècades. Això repercuteix en un excés de càrrega vegetal en el paisatge i el consegüent augment de risc de gran incendi forestal.
Els boscos tropicals s’escapen novament de la tendència global. Aquí sí que estem sofrint pèrdues importants de superfície forestal.
S’ha qüestionat la influència de l’expansió de les plantacions d’eucaliptus en megaincendis recents com els de Xile i Portugal de 2017. Però la veritat és que no existeix cap evidència científica que vinculi l’expansió dels eucaliptus amb els incendis.
Per exemple, a Portugal, on els eucaliptus ocupen el 26 % de la superfície forestal, el tipus de vegetació on és menys probable que s’iniciï un gran incendi forestal és, precisament, el bosc d’eucaliptus, a causa del maneig sostenible al qual són sotmesos.
Els incendis forestals són naturals en la gran majoria de boscos i matolls. Amb l’excepció dels tròpics, la resta de la vegetació americana i europea està adaptada i fins i tot necessita incendis per a la seva regeneració.
Ara considerem el foc com el gran enemic, quan ha estat una eina útil l’ús de la qual no hem d’oblidar.
Els matolls i les herbàcies no són brutícia, sinó part de la riquesa dels nostres boscos. El risc de gran incendi no resulta que hi hagi mala herba o matolls, com ja hem comentat en altres ocasions. El bosc només està brut quan els desaprensius tiren escombraries.a.
La majoria d’espècies protegides no es troben en parcs nacionals. En general, n’hi ha prou amb dur a terme petites mesures d’adequació de la gestió forestal adaptades a la realitat de cada cas per a afavorir les espècies vulnerables.
A més, quan augmenta l’àrea protegida en països rics, s’afavoreix la importació de fustes de països menys rics i amb lleis forestals que, en molts casos, seran més laxes. Dit d’una altra forma, els danys ecològics en països tercers augmenten amb la protecció dels boscos en països rics.
“Abans d’imprimir aquest correu, pensi si és realment necessari”. Aquest afegitó que es llegeix en molts missatges s’afegeix sens dubte amb la millor de les intencions. Però siguem realistes: necessitem paper fins per a anar al bany. La qüestió no està en si usar o no paper, sinó a conèixer la seva procedència. Per a això, existeixen mecanismes que asseguren que procedeix d’una gestió forestal sostenible, com ara la certificació forestal.
Quan algú es fractura la cama i, en la intervenció quirúrgica, li col·loquen ferros i cargols, continua sent una persona i no es converteix en cíborg. De manera similar, quan un bosc està molt degradat i requereix cirurgia forestal en forma de restauració, l’ecosistema no passa a ser un cultiu, sinó que manté la seva condició de bosc.
S’han executat programes de reforestació importants a Xile, l’Argentina, Espanya i altres països. Passades unes dècades, veiem com fins al 80 % de la cobertura en alguns espais protegits procedeix de pinedes de repoblació.
Actualment, un dels objectius d’aquesta eina de restauració és incloure la conservació i millora de la biodiversitat, introduint espècies i varietats locals, i no sols d’arbres, sinó també d’arbustos i altres acompanyants.
Deia Ramon Margalef, el pare de la ciència ecològica a Espanya, que “l’ecologisme és a l’ecologia el que el socialisme a la sociologia”. Convé usar la ciència com a tamís per a filtrar el que és fruit de l’evidència i la lògica del que és ideologia o biaix personal. Actuacions benintencionades poden tenir conseqüències catastròfiques quan no han estat apropiadament tamisades. Posar impediments a tales sostenibles d’arbres, per exemple, pot augmentar el consum de combustibles fòssils i el risc d’incendis forestals.
Els homes vam aparèixer en la Terra fa dos milions i mig d’anys. Ens hem convertit en un component important de la seva dinàmica ecològica, ens agradi o no. Som part de la natura i no una cosa aliena a ella. Podem triar entre gestionar la muntanya, o abandonar-lo a la seva sort. Dit d’una altra forma, les cada vegada més recurrents i severes pertorbacions (incendis, sequeres, plagues…) s’encarregaran de reestructurar aquells ecosistemes que no gestionem nosaltres de forma ordenada i sosteniblement. És cert que la natura no ens necessita, però nosaltres a ella sí.
Actualment, un dels objectius d’aquesta eina de restauració és incloure la conservació i millora de la biodiversitat, introduint espècies i varietats locals, i no sols d’arbres, sinó també d’arbustos i altres acompanyants.
Víctor Resco de Dios, Professor d’Incendis i Canvi Global a PVCF-Agrotecnio, Universitat de Lleida i Daniel Moya Navarro, Professor Contratctat Doctor i Investigador en el grup ECOFOR, Universidad de Castilla-La Mancha
Aquest article es va publicar originalment a The Conversation. Llegeixi l’original.
