Eduard Torres, empresari i president de Turisme de Barcelona, reuneix el sector forestal, que denuncia els problemes d'una fusta que no surt a compte i queda com a combustible als boscos.
“L’únic que sabem segur dels nostres boscos és que es cremaran. Els incendis cada cop són més extrems i inextingibles”, assegurava aquest dijous Ferran Pauné, ecòleg i expert en pasturatge. Teràpia de xoc que va continuar amb un diagnòstic clar: “Primer van desaparèixer els herbívors salvatges i ara estan desapareixent els ramats, això vol dir que s’acaben els prats i les pastures, els boscos s’expandeixen sense límit i el canvi climàtic acaba causant tempestes de foc”. Una lliçó de pessimisme ben informat que va obrir un debat, sovint reivindicatiu, en un sopar-col·loqui organitzat per Eduard Torres, president de Turisme de Barcelona, amb una gran capacitat de convocatòria, de l’acadèmia als professionals o la política, amb la presència de dos veterans de les batalles de Barcelona, Ernest Maragall i Xavier Trias.
La trobada s’esforça a reflexionar sobre les grans qüestions de l’actualitat. En aquest cas, l’objectiu han estat els boscos catalans, vistos i analitzats des de tots els angles possibles. Algunes dades, no sempre previsibles; “Catalunya té una superfície forestal molt superior a la mitjana d’Europa. Per explotar aquests boscos cal mecanitzar la gestió forestal, no hi ha alternativa. A més, ja no hi ha ningú que vulgui treballar al bosc”, explicava Joan Boix, empresari que gestiona una asserradora.
És a dir, contràriament a les convencions d’un cert ecologisme naïf, no cal plantar més boscos, el que aquest país necessita és justament el contrari, tallar molts arbres i fer que aquest negoci sigui rendible. Com diu Just Serra, president de Boscat –propietaris forestals–, “el bosc és una càrrega pels propietaris. La gestió ha baixat en picat i ara hi ha una enorme biomassaque pot convertir-se en incendis molt més grossos que els que estem veient fins ara”.
Per redreçar aquesta situació caldrà eines de col·laboració público-privada, com assenyalaven Mònica Roca, presidenta de la Cambra de Comerç de Barcelona, i el seu antecessor, Joan Canadell, actual diputat de JxCat. En aquest sentit, una línia d’esperança és el retorn de la fusta com a material de primera necessitat a la construcció. “L’arquitectura ha de fer servir la fusta com a element nuclear i això ja comença a entrar als plans d’estudis de les facultats“, explicava l’arquitecte Jordi Ros, vice-rector de la Universitat Politècnica de Catalunya. Una opinió compartida per Guim Costa, degà del Col·legi d’Arquitectes, que també creu que la fusta ha d’anar molt més enllà de la decoració.
En definitiva, el que és ecològic i sostenible és reduir els boscos a base de talar arbres. I transformar-los, és clar. Ben al contrari d’aquella percepció, bonica i pueril, que comparteixen els nens de les últimes generacions amb Idèfix, el gosset d’Obèlix, que es posa a plorar cada cop que es tala un tronc. Doncs no. Contràriament als tòpics, ara sabem que massa verd va contra el verd.
Des de PEFC pensem que tenim la sort de poder comptar a Catalunya amb una eina més al servei del sector forestal perquè la certificació en gestió forestal pot ser una eina per a impulsar la planificació dels boscos i el fet de tenir la possibilitat de certificar els productes forestals de Catalunya amb un segell reconegut internacionalment ajuda també al manteniment dels boscos, al desenvolupament rural i a la creació d'una bio economia circular.
Si vols llegir l'entrada de Món Planeta
