Estudiós del canvi climàtic quan gairebé ningú no en parlava, Martí Boada ha dedicat tota una vida a observar i interpretar la natura. Des dels indrets més allunyats del planeta fins al Montseny i el Montnegre de la seva infantesa, aquest geògraf d’estatura internacional reflexiona en aquesta entrevista sobre l’actual emergència climàtica.
S'acaba de clausurar la COP28 a Dubai. L'ha seguit?
He seguit presencialment totes les COP excepte les dues darreres i ja sabem que per posar d'acord gairebé 200 països en un tema tan notori com és el canvi de model energètic i de model productiu s'ha d'anar cedint tant, tant i tant, que al final queda una cosa innòcua. El que passa és que aquest any els informes científics eren molt severs, una diagnosi clínica realment gravíssima.
Com valora les conclusions de la cimera?
Que s'hagi acordat que per al 2030 s'hagin abandonat pràcticament els combustibles fòssils –el petroli, el gas, el carbó– suposa una mica d'esperança, encara que caldrà veure les polítiques que s'adopten per desplegar aquests compromisos.
El 2023 vam registrar un rècord global de calor. Som a temps de revertir l'escalfament accelerat del planeta?
Procuro ser caut i no voldria opinar d'una manera catastrofista. Ho veig molt difícil, però tinc l'esperança remota, complexa, que podrem corregir-ho. És a dir, com a estudiós del tema ho veig francament molt difícil, però des del punt de vista de motivació ideològica i conceptual, m'ho he de creure. És com aquells gossos llebrers a qui se'ls ha de posar una llebre al davant. Ens ho hem de creure, encara que sigui amb una autoestimulació subjectiva, i, sobretot, pensant en els nostres joves. I això no és un tòpic, eh?
Per què ho diu?
Els nostres adolescents manifesten ja un fenomen nou, que és la solastàlgia, és a dir, tenen por de morir a causa del medi ambient. Això és nou. No són els neguits clàssics de la joventut, de la injustícia social, dels malentesos familiars, dels propis conflictes amb la vida, sinó que estan convençuts que es moriran pel medi ambient. És un quadre contemporani. Un adolescent que pensa que no tindrà futur planetari, això és una barbaritat.
Com s'hauria d'impulsar la necessària transició energètica? Ho estem fent bé?
Ho tenim complicat perquè aquesta transició és molt complexa, no pots canviar d'un dia per l'altre el model de mobilitat, el model energètic..., això és un procés. I després hi ha un fenomen que també és molt hegelià. Hegel i altres pensadors diuen que quan els humans trobem una via de solució, immediatament generem una força contrària a la solució. Quan parlem d'alternatives als combustibles fòssils, la resposta d'un determinat ecologisme a les energies alternatives és neutralitzant. D'això en parlava en Ramon Margalef, el gran científic català ambiental que vam perdre ja fa uns quinze anys.
Vol dir que aquesta reacció no ha passat sempre?
Va sorgir el 1987, quan es va detectar el tema de la crisi ambiental. Gro Harlem Brundtland, l'aleshores primera ministra de Noruega, va plantejar la idea d'un desenvolupament sostenible, que no volia dir altra cosa que el que feien les nostres àvies, que sabien que si volien tenir ous no havien de posar mai la gallina a la cassola, i nosaltres l'hi fotem tot: la gallina, el gall, i fins i tot el pal travesser. I en aquests moments hi ha 130 definicions de desenvolupament sostenible. És clar, això és una torre de Babel. Però, tornant a Margalef i a aquesta línia del pensament hegelià, ell deia que els humans tradicionalment responem davant d'una crisi d'una manera binària. I aquest antagonisme, que es dona en tots els àmbits, també en la política, per exemple, no va enlloc, produeix un enroc, una alineació en dos fronts que fa molt difícil aplicar la intel·ligència i l'anàlisi serena i objectiva.
I això, portat al terreny del medi ambient?
Aquí, en la transició energètica, hi ha el sistema capitalista, amb dret de cuixa, que es va adequant a la nova situació. Les grans companyies energètiques, les que han finançat ara la cimera de Dubai, ja tenen el discurs incorporat sobre les energies alternatives, ja hi veuen esferes de negoci. Però, a l'altra banda, sectors amb molta sensibilitat ambiental també es neguen a posar seriositat en tot aquest tema de les energies alternatives. Per tant, la transició energètica topa amb aquestes formes d'antagonisme tan sever que acaben frenant els processos de canvi.
Ho veiem aquí, a Catalunya...
Sí, sí, aquí no hi ha un lideratge clar per part de l'administració. L'administració també té la binarietat. Això en Margalef també ho explicava: el drama dels nostres ecosistemes i paisatges, deia, és que no segueixen els ritmes electorals. Els nostres polítics són, en general, de cicle curt. Ja n'hi ha algun d'eixerit de tant en tant, però llavors a l'administració hi ha un personal amb més càrrega ideològica, més immobilista, que fa de fre.
En el procés d'escalfament en marxa del planeta, la zona mediterrània és de les més castigades. Com ens afectarà?
No sabem en quin punt s'aturarà aquesta pujada de la temperatura. El 2023 hem arribat fàcilment a temperatures de 45 graus, aquest any no hi ha ningú que no pugui dir que no arribarem a 50 o 52 graus. No ho podem governar, això, ja. Els humans podem fer plans de gestió, plans estratègics, acords... sobre el que és el territori, però no podem intervenir en el nivell atmosfèric i estratosfèric. En la gestió de les forces inductores –nosaltres en diem biofísiques–, els humans ens hem de posar en la modèstia que ens pertoca. Llavors, a la Mediterrània tenim, efectivament, una sequera galopant. Les precipitacions han disminuït no gaire, però la temperatura sí que va pujant, i això té diferents conseqüències.
Com ara quines?
Una d'elles és que a la Mediterrània, una regió amb una alta capacitat de combustibilitat de les cobertes vegetals predominants, es poden afavorir els incendis. La Mediterrània té una càrrega de combustible molt gran que ha augmentat, a més, perquè la massa forestal ha anat creixent. Catalunya ha passat de tenir un 35% de superfície forestal l'any 1960 a un 75% i, amb cada família pagesa que tanca el mas o cada pastor que perdem, el bosc va avançant, avançant, avançant..., i tot això és cel·lulosa i lignina en forma d'arbust i d'herbes. Per tant, un dels problemes més notoris són els incendis. D'altra banda, a la Mediterrània hem fet una cosa singularíssima: construir dins d'aquests boscos. Estan plens d'urbanitzacions. Catalunya és un polvorí.